"I Have a Dream" Martin Luther King

“Primero que todo” Mario Benedetti

Imatge by CESKUS http://ceskus.net/blog/ http://www.flickr.com/photos/tarakibu/


Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.


Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.


Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.


Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo entre amigos produce más que los caóticos esfuerzos individuales.


Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.


Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.


Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.


Me gusta la gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.


Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, a éstos les llamo mis amigos.


Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.


Me gusta la gente que trabaja por resultados.


Con gente como ésa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.


http://www.youtube.com/watch?v=hKRgLvmamUY

El sur también existe [Mario Benedetti]

Imatge by CESKUS (http://ceskus.wordpress.com/)


Con su ritual de acero
sus grandes chimeneas
sus sabios clandestinos
su canto de sirenas
sus cielos de neón
sus ventanas navideñas
su culto a dios padre
y de las charreteras
con sus llaves del reino
el norte es el que ordena


pero aquí abajo
abajo el hambre disponible
recorre el fruto amargo
de lo que otros deciden
mientras que el tiempo pasa
y pasan los desfiles
y se hacen otras cosas
que el norte no prohíbe
con su esperanza dura
el sur también existe


con sus predicadores
sus gases que envenenan
su escuela de chicago
sus dueños de la tierra
con sus trapos de lujo
y su pobre osamenta
sus defensas gastadas
sus gastos de defensa
son su gesta invasora
el norte es el que ordena


pero aquí abajo
abajo cada uno en su escondite
hay hombres y mujeres
que saben a qué asirse
aprovechando el sol
y también los eclipses
apartando lo inútil
y usando lo que sirve
con su fe veterana
el sur también existe


con su corno francés
y su academia sueca
su salsa americana
y sus llaves inglesas
con todos sus misiles
y sus enciclopedias
su guerra de galaxias
y su saña opulenta
con todos sus laureles
el norte es el que ordena


pero aquí abajo
abajo cerca de las raíces
es donde la memoria
ningún recuerdo omite
y hay quienes se desmueren
y hay quienes se desviven
y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el sur también existe

"Trasllat als antics kilombos per a agafar força per viure en els nous!!!" MM

"Com va sent possible reforçar la relació cooperativa entre les ONG"

Segons Wikipedia, la sinergia és la integració d'elements que dóna un resultat més gran que la simple suma d'aquests, és a dir, quan 2+2 poden ser 5 o més. La paraula sinergia prové del grec i la seva traducció literal seria la de cooperació.

En la conjuntura actual de crisi, és difícil superar que les accions de cooperació no acabin sent parcials i descoordinades on cadascú se centra en el seu petit projecte i en la defensa dels seus recursos financers.

La relació cooperativa entre ONG’s ajuda, sense sacrificar identitats i diferències, a augmentar els esforços. La col·laboració contribueix a l’eficiència de les organitzacions i a l’optimització dels recursos, alhora que incrementa l’impacte de la intervenció i suposa un aprenentatge mutu de les bones pràctiques de l’un i de l’altre.

A Catalunya en tenim bons exemples. Els moviments han anat agafant molta força, aprenent a coordinar-se, tenint en compte les opinions alhora de prendre decisions i alhora d’integrar les diferents perspectives per ser no només un moviment reivindicatiu sinó un moviment amb propostes alternatives.

Hi ha diferents campanyes amb diferents formes, des d’una plataforma conjunta, a una xarxa, totes amb l’objectiu informar, denunciar i sensibilitzar, així com realitzar pressió política en favor de les polítiques de correcció com el comerç just, l’aboliment del deute... Són mobilitzacions socials, on cadascú fa pesar la seva influència col·lectiva per arribar a liderar el canvi cap a un món més just.

Això si, de manera continuada, els moviments i la societat hauran d’anar revisant de forma contínua conceptes que no són estàtics, com el concepte de solidaritat, de justícia, de pau, de desenvolupament. Que són conceptes que semblen a vegades molt evidents i que a vegades no ho són tant.

I a tot això, una reflexió que em feia un bon amic meu, recorda que "L'Acció política, per ser política, ha de cobrir primer la subjectivitat" Teresa de Lauretis

"Aquell que no és honest en el seu cada dia no pot canviar el món" Pere Casaldàliga

Llegia en un anunci d’una botiga de sabates:

Tens resposta a aquestes preguntes?

• Lluites per fer allò que t’agrada cada dia?
• Ets lliure?
• Vius la teva vida, o et viuen la vida?
• T’apassiona el que fas? Creus que és possible canviar el món?

Jo recordava allò de què no pots ser feliç veient la infelicitat del teu entorn. Recordava el compromís de servei als altres. Retornar al planeta una part del que li robes al teu pas, construint el bé i contribuint al desenvolupament d’aquest mal desenvolupat planeta.

Però i jo? Podrè canviar alguna cosa si no canvio jo?

L’opció és a les meves mans. Puc fer que el temps vagi passant, sense més, limitant-me a sobreviure, amb el perill de no viure la meva vida, però puc optar a viure amb sentit, sent responsable de la meva vida i co-responsable també del que passa al meu entorn.

Es tracta de trobar la justa mesura (no es poden subestimar els propis drets i magnificar els deures). Te n’adones que és essencial deixar-se ajudar, viure la solidaritat inversa, deixant que et donin un cop de mà.

Ser assertiu implica algunes coses, com tot, implica prendre decisions, implicar sopesar els pros i els contres que justifiquen actuar d’una manera honesta i també implica una dimensió ètica ja que la teva actuació ha d’estar guiada per la convicció absoluta de què actues correctament sense fer mal, o si més no causant el menor mal possible.

És doncs necessari ser honest amb un mateix, amb el teu cada dia. Sense això, difícilment pots ocupar-te dels altres. Dedica-t’hi en cos i ànima perquè si no mai acabaràs de resoldre els teus problemes més íntims. Perquè el teu comportament, les teves angoixes fereixen als qui més estimes. Les incoherències, i contradiccions desconcerten als que ens rodegen.

Per això, per estimar als demés, has de ser honest amb el teu cada dia. No ho creus?

Des de la finestra de casa...

És diu així “sense nom”. És com ens hem acostumat a anomenar a les no-persones. Com defineix Alessandro dal Lago:"les no persones, les que no tenen sostre, les que no tenen res, i per no tenir no tenen ni nom."

Romandrà invisible als ulls dels qui el rodegen, de qualsevol declaració universal.

El “sense nom” pot ser d’aquí o pot ser d’allà, això és indiferent. Perquè de països empobrits en n’hi han aquí i allà. Parlem sempre de països del Sud, com si no anés amb nosaltres, obviant el fet de què la pobresa avui es concentra est, oest, nord i sud.

Avui, però el “sense nom”, que dorm al portal de casa, per la historia que us vull explicar, és del Sud. M’ho diuen les seves faccions, tot i que em costa perquè es tapa amb una flaçada ja que és dels dies que fa més fred.

El “sense nom”, és un migrant, alguns li en diuen "sense papers". Viu avui clandestí. S’ha lliurat de ser un dels 10.000 companys morts que des del 1989 han perdut la vida a Gibraltar. Ens hem acostumat tant això que ja no tenim la més mínima estupefacció davant d’aquests fets.

El “sense nom” dormirà amagat per por a ser interrogat per la polícia, ser detingut i expulsat del país, un país que està involucrat en les raons per les que va decidir marxar de casa seva.

Per què ho dic això?

El 52% de les majors economíes mundials està a mans de les grans multinacionals. Les vendes de les 5 majors multinacionals superen el PIB total de 182 països. Les 200 majors empreses multinacionals controlen el 80% de tota la producció agrícola i industrial mundial, així com el 70% dels serveis i intercanvis comercials.

Si parlem d’alimentació, hem de recordar que segons la FAO, la ració alimentària per persona hauria de ser de 2.345 caloríes diàries, doncs 45 països es troben oficialment per sota d’aquesta norma. És a dir que mil milions de persones pateixen gana i un terç de manera severa. A l’África subsahariana la ració alimentaria per persona es de 1.700 caloríes diàries. Per això més de dos mil milions de persones pateixen anemia a tot el món.

El 20% de la població mundial, és a dir, uns 1.200 milions de persones, se situa per sota del nivell de la pobresa, en canvi les 225 persones més riques del món tenen un rendes equivalents als 47 països més pobres del món.

Mentrestant. els guanys de les 500 multinacionals més grans del món ha crescut un 15%. El capital transnacional sobre el PIB passà del 17% a mitjans dels 60, a més del 30% al 95. I continua en un procés creixent.

És potser per aquest motiu que el “sense nom” contínua pelant-se de fred, ara més que abans.

Obro la finestra, no puc suportar continuar anomenant-lo “sense nom”.

Destesto la idea de què continui sent no persona, immigrant, clandestí… com si això li impedís del seu dret a ser considerat humà, a ser considerat persona. I que no formi part del meu context continu, del meu entorn, de la meva quotidianetat. Continuant invisibilitzant-lo, continuant aparentant no haver-lo vist.

- Psss, psss

- Si, tu. Com te dius?

- Me llamo Juan, y tú?

La pobresa i els interessos de les nostres transnacionals [1]

Fa quatre anys vaig anar de viatge a Bolívia. Quan em van proposar aquell viatge amb prou feines sabia localitzar Bolívia al mapa.

A la tornada em vaig fixar que els meus veïns del cinquè, aquells dels que em queixava pels sorolls que feien a les festes, eren bolivians.

Per primera vegada em vaig aturar a parlar amb un d’ells a l’escala, recordant els bons moments que vaig passar aquell estiu.

Quan vam intimar una mica, em va explicar que havia arribat aquí a la cerca, com molts d’altres migrant en la mateixa situació, d’una millor vida per a la seva família. Avui, migrant sense papers, treballa com a peó en una empresa de construcció. Les coses no li van gaire bé, i ha entrat en un cru cercle d’inseguretat i precarietat laboral.

Cochabambí d’origen, després d’una acarnissada lluita, i víctima d’un acomiadament massiu es va veure obligat a “provar sort” a Espanya des de gener del 2003, aviat farà 6 anys.

El vincle que vaig fer amb aquell país va fer interessar-me per la realitat que porta avui a Bolívia a ser el país més pobre de Sud Amèrica.

A Bolívia el 63% de la població viu per sota de la línia de la pobresa. Aquest fet va provocar una flux migratori important cap al nostre país. El subsòl Bolivià, però, ofereix enormes recursos en gas i petroli.

Avui, nombroses empreses de l’estat espanyol s’estableixen al territori bolivià en condicions privilegiades. Al 1996, les multinacionals extractives es van convertir en les principals beneficiàries d’aquesta riquesa. Repsol YPF, va arribar a una participació propera al 30% de la producció d’aquest país. A través de diverses fusions es va fer a mans de gran part de l’empresa estatal boliviana YPFB, explotant els jaciments d’hidrocarburs amb contribucions a l’estat baixíssims.

Les empreses espanyoles a Bolívia hi estan sota l’empara del govern espanyol que va condonar part del seu deute a l’estat bolivià, a canvi de “favors empresarials”. La conversió del Deute per recursos, obertura de mercats, i interessos financers és una pràctica molt comuna que aprofiten alguns països “creditors” per aconseguir-ne beneficis dels països deutors que d’altra banda s’asseguren un ingrés del deute que d’una altra manera els hi seria difícil d’obtenir. La conversió del Deute de l’estat Espanyol ha permès a empreses espanyoles que puguin operar i subministrar els béns i recursos bolivians.

Abengoa i Repsol-YPF explotaven, en condicions fora de la legalitat, recursos propis i essencials pels bolivians, com són el gas i l’aigua de consum.

Cochabamba va aconseguir revertir el procés de privatització de l’aigua potable que afavoria a un consorci d’empreses entre les quals es trobava l’empresa espanyola Abengoa. En aquest cas, les protestes s’iniciaren per la falta d’acompliment en la millora dels serveis i per una alça injustificada de les tarifes als usuaris més empobrits.

D’altra banda, la intensificació de les resistències populars contra les petroleres, entre elles Repsol-YPF per evitar la venda de gas liquat de petroli cap als mercats mexicans i d’Estats Units va provocar l’anomenada “Guerra del Gas”

El poble bolivià ha aconseguit fer-se càrrec dels seus propis recursos naturals, fent complir a les empreses explotadores les lleis que marca l’estat.

La paradoxa de tot això és que Repsol YPF no para de créixer enmig de la pobresa. I mentrestant s’enganyen a ells mateixos auto atorgant-se premis a la responsabilitat social corporativa (RSC ) pel seu compromís amb el desenvolupament sostenible i la seva lluita contra la pobresa. ¡Quina hipocresia!

S’acaben de celebrar 60 anys de la declaració universal dels drets humans, independentment d’això avui comparteixo finca amb una víctima de la pobresa. Alhora no ens estranya veure als nostres governants, amb un ampli sequit d’empresaris, alleugerint el camí a la cerca de noves oportunitat de negoci i defensant a qualsevol preu els interessos de les empreses per a la construcció d’hotels de luxe o continuar espoliant els recursos per garantir la nostra seguretat energètica.

És el model transnacional l’agent de desenvolupament econòmic mundial?

És legítim que les empreses busquin l’obtenció dels seus beneficis en països tercers sense garantir-ne un comportament responsable, i que la lògica que se segueixi sigui la cerca de legislacions laxes i buits legals per eludir qualsevol responsabilitat?

Podem acabar amb la pobresa! Fem-ho possible!

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

GAVALDÀ, Marc (1999). La Recolonización. Repsol a Amèrica Llatina: invasió i resistències. Editorial Icaria. Col•lecció Antrazyt. (2003).

OBSERVATORI DEL DEUTE EN LA GLOBALITZACIÓ (2003). Deuda ecológica ¿Quién debe a quién?. Icaria (2003)

[1] Empresa transnacional: Empresa que opera en diversos països a través de filials que poden ser jurídicament independents i que tendeix a maximitzar els seus beneficis sota una perspectiva global de grup i no en cadascuna de les seves unitats jurídiques aïllades.

[2] RSC és el conjunt d'obligacions legals (nacionals i internacionals) i ètiques de l'empresa, que sorgeixen de la relació amb els seus grups d'interès i del desenvolupament de la seva activitat, de la qual es deriven impactes en l'àmbit social, mediambiental, laboral i de drets humans en un context global.

Hace cuatro años viajé a Bolivia. Cuando me propusieron aquel viaje tuve que buscar Bolivia en el mapa.

Una vez en casa me fijé que mis vecinos del quinto, aquellos de los que me quejaba por los ruidos de sus fiestas, eran bolivianos.

Por primera vez me paré a hablar con un de ellos en la escalera, recordando los buenos momentos que pasé aquel verano.

Cuando intimamos algo, me explicó que había llegado aquí buscando, como muchos otros migrantes en la misma situación, una mejor vida para su familia. Hoy, migrante sin papeles, trabaja como peón en una empresa de la construcción. Las cosas no le van demasiado bien, y ha entrado en un crudo círculo de inseguridad y precariedad laboral.

Cochabambino de origen, después de una encarnizada lucha y víctima de un despido masivo, se vio obligado a “probar suerte” en España desde enero del 2003, pronto hará 6 años.

El vínculo que hice con aquel país me hizo interesarme por la realidad que trae hoy a Bolivia a ser el país más pobre de Sur-América.

En Bolivia el 63% de la población vive por debajo de la línea de la pobreza. Este hecho provocó un flujo migratorio importante hacía nuestro país. El subsuelo Boliviano, pero, ofrece enormes recursos en gas y petróleo.

Hoy, numerosas empresas del estado español se establecen en territorio boliviano en condiciones privilegiadas. En 1996, las multinacionales extractivas se convirtieron en las principales beneficiarias de esta riqueza. Repsol YPF, llegó a una participación próxima al 30% de la producción de este país. A través de varias fusiones se hizo a manos de gran parte de la empresa estatal boliviana YPFB, explotando los yacimientos de hidrocarburos con contribuciones al estado bajísimas.

Las empresas españolas en Bolivia están bajo el amparo del gobierno español que condonó parte de su deuda al estado boliviano a cambio de “favores empresariales”. La conversión de la Deuda por recursos, apertura de mercados e intereses financieros es una práctica muy común que aprovechan algunos países “acreedores” para conseguir beneficios de los países deudores que por otro lado se aseguran así un ingreso de la deuda que de otra manera les seria difícil de obtener. La conversión de la Deuda del estado Español ha permitido a empresas españolas que puedan operar y suministrarse de los bienes y recursos bolivianos.

Abengoa y Repsol-YPF explotaban, en condiciones fuera de la legalidad, recursos propios y esenciales para los bolivianos, como son el gas y el agua de consumo.

Cochabamba consiguió revertir el proceso de privatización del agua potable que favorecía a un consorcio de empresas entre las cuales se encontraba la empresa española Abengoa. En este caso, las protestas se iniciaron por la falta de desempeño en la mejora de los servicios y por un alza injustificada de las tarifas a los usuarios más empobrecidos.

De otro lado, la intensificación de las resistencias populares contra las petroleras, entre ellas Repsol-YPF, para evitar la venta de gas licuado de petróleo hacía los mercados mejicanos y de Estados Unidos provocó la denominada “Guerra del Gas”.

Hoy, él pueblo boliviano ha conseguido hacerse cargo de sus propios recursos naturales, haciendo cumplir a las empresas explotadoras las leyes que marca el estado.

La paradoja de todo esto es que Repsol YPF no para de crecer en medio de la pobreza. Y mientras tanto se auto otorga premios a la responsabilidad social corporativa (RSC[2]por su compromiso con el desarrollo sostenible y su lucha contra la pobreza. ¡Qué hipocresía!

Se acaban de celebrar 60 años de la declaración universal de los derechos humanos, independientemente de esto hoy comparto finca con una víctima de la pobreza. A la vez no nos extraña ver a nuestros gobernantes, con un amplio sequito de empresarios, aligerando el camino en la búsqueda de nuevas oportunidad de negocio y defendiendo, a cualquier precio, los intereses de las empresas para la construcción de hoteles de lujo o para continuar expoliando los recursos para garantizar nuestra seguridad energética.

¿Es el modelo transnacional el agente de desarrollo económico mundial?

¿Es legítimo que las empresas busquen la obtención de sus beneficios en países terceros sin garantizar un comportamiento responsable, y que la lógica que se siga sea la búsqueda de legislaciones laxas y vacíos legales para eludir cualquier responsabilidad?

¡Podemos derrotar la pobreza! ¡Hagámoslo posible!

REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS:

GAVALDÀ, Marc (1999). La Recolonización. Repsol en América Latina: invasión y resistencias. Editorial Icaria. Colección Antrazyt. (2003).

OBSERVATORIO DEL DEUDA EN LA GLOBALIZACIÓN (2003). Deuda ecológica ¿Quién debe a quién? Icaria (2003)

---

[1] Empresa transnacional: Empresa que opera en varios países a través de filiales que pueden ser jurídicamente independientes y que tienden a maximizar sus beneficios bajo una perspectiva global de grupo y no en cada una de sus unidades jurídicas aisladas.

[2]RSC es el conjunto de obligaciones legales (nacionales e internacionales) y éticas de la empresa, que surgen de la relación con sus grupos de interés y del desarrollo de su actividad, de la que se derivan impactos en el ámbito social, medioambiental, laboral y de derechos humanos en un contexto global.