Frontera Sud d’Europa i unes polítiques d’immigració que clamen al cel!

Espanya és un país recent en la gestió i control de la immigració. No va ser fins al 1990 que va canviar el seu saldo migratori de negatiu a positiu, i des d’aleshores és el país de l’UE que ha experimentat el major flux d’immigrants, rebent gairebé el 50% de la immigració de tota la Unió, és el 10è país del món en nombre d’immigrants, el primer d’Europa en quan a emissió de remeses, i s’ha situat, només per darrera dels EUA, en intensitat de fluxes migratoris anuals al món.

Ser la frontera Sud d’Europa fa que Espanya rebi fortes pressions dels seus socis comunitaris Europeus perquè no quedi cap porta oberta. Les polítiques d’immigració a Espanya s’han caracteritzat pel seu caràcter restrictiu, tant pel seu enfocament policial, com pel seu ineficient funcionament operatiu.

Veiem dos exemples de polítiques migratòries del nostres país, i quina és la seva implicació i vinculació amb les relacions econòmiques i amb les polítiques de desenvolupament amb els països d’origen.

Com se sap, Espanya té un important mercat de productes pesquers i unes necessitats energètiques clau que fa que necessiti explotar els recursos d’hidrocarburs i pescar en països de l’Àfrica sudsahariana. Les polítiques restrictives d’immigració, imposades per l’adequació a la política migratòria comú de l’UE, van posar a Espanya en una situació ambivalent, entre el creixement dels beneficis de les seves multinacionals i la lluita contra la immigració.

D’ençà un temps, Espanya ha desenvolupat un intens desplegament diplomàtic per assegurar acords de cooperació, ja sigui perquè aquests països acceptin les condicions de readmissió i repatriació, com per plantejar plans d’ajuda condicionada a interessos comercials. La criatura se l’anomenà Pla Àfrica, i és l’instrument nascut com a conseqüència directa perquè els països d’origen cooperin en la regulació dels flux migratoris mitjançant un major control fronterer.

S’han signat acords sobre migració legal, retorn voluntari i readmissió amb Senegal, Gàmbia, Guinea Conakry, Mauritània i Cap Verd, amb els quals es basen les concessions perquè autoritats espanyoles, i del FRONTEX, puguin realitzar accions de vigilància en territori africà.

Un altre exemple és el Marroc, que de manera particular utilitza l’amenaça de l'emigració dels seus ciutadans com a arma negociadora per guanyar concessions d’Europa i Espanya. Ja des de fa anys, es firmà un acord entre Espanya i Marroc sobre la prevenció de les sortides clandestines del Marroc i la readmissió per aquest país d’estrangers que entressin il·legalment a Espanya i, a canvi, s’atorgaren al Marroc concessions econòmiques importants de la UE

Frontera Sur de Europa y unas políticas de inmigración que claman al cielo!

España es un país reciente en la gestión y control de la inmigración. No fue hasta 1990 que cambió su saldo migratorio de negativo a positivo, y desde entonces es el país de la UE que ha experimentado el mayor flujo de inmigrantes, recibiendo casi el 50% de la inmigración de toda la Unión, es el 10 º país del mundo en número de inmigrantes, el primero de Europa en cuanto a emisión de remesas, se ha situado, sólo por detrás de EEUU, en intensidad de flujos migratorios anuales en el mundo.

Ser la frontera Sur de Europa hace que España reciba fuertes presiones de sus socios comunitarios Europeos para que no quede ninguna puerta abierta. Las políticas de inmigración en España se han caracterizado por su carácter restrictivo, tanto por su enfoque policial, como por su ineficiente funcionamiento operativo.

Vemos dos ejemplos de políticas migratorias de nuestro país, y cuál es su implicación y vinculación con las relaciones económicas y con las políticas de desarrollo con los países de origen.

Como se sabe, España tiene un importante mercado de productos pesqueros y unas necesidades energéticas clave que hace que necesite explotar los recursos de hidrocarburos y pescar en países de África Subsahariana. Las políticas restrictivas de inmigración, impuestas por la adecuación a la política migratoria común de la UE, pusieron a España en una situación ambivalente, entre el crecimiento de los beneficios de sus multinacionales y la lucha contra la inmigración.

Desde hace un tiempo, España ha desarrollado un intenso despliegue diplomático para asegurar acuerdos de cooperación, ya sea porque estos países acepten las condiciones de readmisión y repatriación, como para plantear planes de ayuda condicionada a intereses comerciales. La criatura se llamó Plan África, y es el instrumento nacido como consecuencia directa para que los países de origen cooperen en la regulación de los flujos migratorios mediante un mayor control fronterizo.

Se han firmado acuerdos sobre migración legal, retorno voluntario y readmisión con Senegal, Gambia, Guinea Conakry, Mauritania y Cabo Verde, con los que se basan las concesiones para que las autoridades españolas, y del FRONTEX, puedan realizar acciones de vigilancia en territorio africano.

Otro ejemplo es Marruecos, que de manera particular utiliza la amenaza de la emigración de sus ciudadanos como arma negociadora para ganar concesiones de Europa y España. Ya desde hace años, se firmó un acuerdo entre España y Marruecos sobre la prevención de las salidas clandestinas de Marruecos y la readmisión por este país de extranjeros que entraran ilegalmente en España y, a cambio, se otorgaron a Marruecos concesiones económicas importantes de la UE.

Imatges de THE BIG PICTURE. BOSTON.COM http://www.boston.com/bigpicture