Això és un kilombo!

Una altra forma de viure / Otra forma de vivir

2011-07-19T13:28:00.001+02:00

Serge Latouche en el seu llibre “L’Altra Àfrica” es qüestiona a sí mateix perquè si Àfrica és un vaixell a la deriva amb més de 800 milions de persones, no tots són esquelets famolencs que escapen de la guerra o viuen de la caritat internacional.

Àfrica, que no respon a la lògica del sistema capitalista imperant, sobreviu gràcies a mecanismes redistributius, d’ajuda mútua i de solidaritat. L’economia informal, les conegudes “tontines” (likelemba al Congo), consistents en préstecs o dons de diners, facilita que moltes famílies i persones de manera individual, i les dones especialment, puguin respondre a l’exclusió a través d’altres formes d’organització econòmica.

La consolidació del social i les relacions de parentesc, front l’individualisme, és el que ho fa rutllar. El pilar fonamental és l’esperit de donar i rebre, i els vincles entre les persones.

Com sabeu, la llengua és una clara expressió de les arrels culturals d’una comunitat. M’agradaria explicar-vos una curiositat. Resulta que a les principals llengües d’Àfrica sud-sahariana no existeix un mot per designar la paraula “pobre”. Les paraules que s’utilitzen per traduir-la sovint volen dir “orfe” o absència de suport social, més que absència de mitjans econòmics.

És doncs pobre qui es manté al marge de les relacions socials? Estem en un moment on tenim la necessitat urgent de restaurar i inventar noves relacions i concepcions de la riquesa i la pobresa. Potser cal pensar en una altra forma de viure.

Serge Latouche en su libro "La Otra África" se cuestiona a sí mismo porque si África es un barco a la deriva con más de 800 millones de personas, no todos son esqueletos hambrientos que escapan de la guerra o viven de la caridad internacional .

África, que no responde a la lógica del sistema capitalista imperante, sobrevive gracias a mecanismos redistributivos, de ayuda mutua y de solidaridad. La economía informal, las conocidas "tontinas" (likelemba el Congo), consistentes en préstamos o donaciones de dinero, facilita que muchas familias y personas de manera individual, y las mujeres especialmente, puedan responder a la exclusión a través de otras formas de organización económica.

La consolidación de lo social y las relaciones de parentesco, frente al individualismo, es lo que lo hace funcionar. El pilar fundamental es el espíritu de dar y recibir, y los vínculos entre las personas.

Como sabéis, la lengua es una clara expresión de las raíces culturales de una comunidad. Me gustaría contarles una curiosidad. Resulta que en las principales lenguas de África sub-sahariana no existe una palabra para designar la palabra "pobre". Las palabras que se utilizan para traducirla a menudo quieren decir "huérfano" o ausencia de apoyo social, más que ausencia de medios económicos.

¿Es pues pobre quien se mantiene al margen de las relaciones sociales? Estamos en un momento donde tenemos la necesidad urgente de restaurar e inventar nuevas relaciones y concepciones de la riqueza y la pobreza. Quizá hay que pensar en otra forma de vivir.

Imatges de THE BIG PICTURE. BOSTON.COM http://www.boston.com/bigpicture

Frontera Sud d’Europa i unes polítiques d’immigració que clamen al cel!

2011-03-15T20:03:00.005+01:00

Espanya és un país recent en la gestió i control de la immigració. No va ser fins al 1990 que va canviar el seu saldo migratori de negatiu a positiu, i des d’aleshores és el país de l’UE que ha experimentat el major flux d’immigrants, rebent gairebé el 50% de la immigració de tota la Unió, és el 10è país del món en nombre d’immigrants, el primer d’Europa en quan a emissió de remeses, i s’ha situat, només per darrera dels EUA, en intensitat de fluxes migratoris anuals al món.

Ser la frontera Sud d’Europa fa que Espanya rebi fortes pressions dels seus socis comunitaris Europeus perquè no quedi cap porta oberta. Les polítiques d’immigració a Espanya s’han caracteritzat pel seu caràcter restrictiu, tant pel seu enfocament policial, com pel seu ineficient funcionament operatiu.

Veiem dos exemples de polítiques migratòries del nostres país, i quina és la seva implicació i vinculació amb les relacions econòmiques i amb les polítiques de desenvolupament amb els països d’origen.

Com se sap, Espanya té un important mercat de productes pesquers i unes necessitats energètiques clau que fa que necessiti explotar els recursos d’hidrocarburs i pescar en països de l’Àfrica sudsahariana. Les polítiques restrictives d’immigració, imposades per l’adequació a la política migratòria comú de l’UE, van posar a Espanya en una situació ambivalent, entre el creixement dels beneficis de les seves multinacionals i la lluita contra la immigració.

D’ençà un temps, Espanya ha desenvolupat un intens desplegament diplomàtic per assegurar acords de cooperació, ja sigui perquè aquests països acceptin les condicions de readmissió i repatriació, com per plantejar plans d’ajuda condicionada a interessos comercials. La criatura se l’anomenà Pla Àfrica, i és l’instrument nascut com a conseqüència directa perquè els països d’origen cooperin en la regulació dels flux migratoris mitjançant un major control fronterer.

S’han signat acords sobre migració legal, retorn voluntari i readmissió amb Senegal, Gàmbia, Guinea Conakry, Mauritània i Cap Verd, amb els quals es basen les concessions perquè autoritats espanyoles, i del FRONTEX, puguin realitzar accions de vigilància en territori africà.

Un altre exemple és el Marroc, que de manera particular utilitza l’amenaça de l'emigració dels seus ciutadans com a arma negociadora per guanyar concessions d’Europa i Espanya. Ja des de fa anys, es firmà un acord entre Espanya i Marroc sobre la prevenció de les sortides clandestines del Marroc i la readmissió per aquest país d’estrangers que entressin il·legalment a Espanya i, a canvi, s’atorgaren al Marroc concessions econòmiques importants de la UE

Frontera Sur de Europa y unas políticas de inmigración que claman al cielo!

España es un país reciente en la gestión y control de la inmigración. No fue hasta 1990 que cambió su saldo migratorio de negativo a positivo, y desde entonces es el país de la UE que ha experimentado el mayor flujo de inmigrantes, recibiendo casi el 50% de la inmigración de toda la Unión, es el 10 º país del mundo en número de inmigrantes, el primero de Europa en cuanto a emisión de remesas, se ha situado, sólo por detrás de EEUU, en intensidad de flujos migratorios anuales en el mundo.

Ser la frontera Sur de Europa hace que España reciba fuertes presiones de sus socios comunitarios Europeos para que no quede ninguna puerta abierta. Las políticas de inmigración en España se han caracterizado por su carácter restrictivo, tanto por su enfoque policial, como por su ineficiente funcionamiento operativo.

Vemos dos ejemplos de políticas migratorias de nuestro país, y cuál es su implicación y vinculación con las relaciones económicas y con las políticas de desarrollo con los países de origen.

Como se sabe, España tiene un importante mercado de productos pesqueros y unas necesidades energéticas clave que hace que necesite explotar los recursos de hidrocarburos y pescar en países de África Subsahariana. Las políticas restrictivas de inmigración, impuestas por la adecuación a la política migratoria común de la UE, pusieron a España en una situación ambivalente, entre el crecimiento de los beneficios de sus multinacionales y la lucha contra la inmigración.

Desde hace un tiempo, España ha desarrollado un intenso despliegue diplomático para asegurar acuerdos de cooperación, ya sea porque estos países acepten las condiciones de readmisión y repatriación, como para plantear planes de ayuda condicionada a intereses comerciales. La criatura se llamó Plan África, y es el instrumento nacido como consecuencia directa para que los países de origen cooperen en la regulación de los flujos migratorios mediante un mayor control fronterizo.

Se han firmado acuerdos sobre migración legal, retorno voluntario y readmisión con Senegal, Gambia, Guinea Conakry, Mauritania y Cabo Verde, con los que se basan las concesiones para que las autoridades españolas, y del FRONTEX, puedan realizar acciones de vigilancia en territorio africano.

Otro ejemplo es Marruecos, que de manera particular utiliza la amenaza de la emigración de sus ciudadanos como arma negociadora para ganar concesiones de Europa y España. Ya desde hace años, se firmó un acuerdo entre España y Marruecos sobre la prevención de las salidas clandestinas de Marruecos y la readmisión por este país de extranjeros que entraran ilegalmente en España y, a cambio, se otorgaron a Marruecos concesiones económicas importantes de la UE.

Imatges de THE BIG PICTURE. BOSTON.COM http://www.boston.com/bigpicture

Programes d’integració d’immigrants. Funcionen?

2010-11-02T19:30:00.007+01:00

Diferents països de la UE, com Alemanya, França i Holanda, han posat en pràctica programes específics per a la integració social d’immigrants, els anomenats “exàmens de ciutadania”. Són, fins i tot, condicions jurídiques obligatòries per a què col·lectius d’immigrants siguin inclosos en la societat receptora de manera vinculant.

Aquests programes d’integració consisteixen en l’adquisició de competències lingüístiques i cíviques, a través de cursos de llengua i educació cívica i cultural, per tal que els immigrants adquireixin coneixements sobre aspectes culturals, socials i econòmics del país. Aquests consten d’una prova final d’avaluació de competències després de realitzar al voltant de 600 hores de llengua i 30 hores d’educació cívica.

Dit això, i abans que alguns polítics pensin en aplicar un model similar a casa nostra, la pregunta que ens hauríem de fer és si aquests programes realment funcionen.

S’ha discutit molt entorn l’efectivitat dels programes d’integració per a nous immigrants. Bona part de la crítica rebuda se centra en què aquests programes els hi manca polítiques d’integració dels immigrants en el mercat laboral, ja que bàsicament, es tracta d’unaassimilació cultural, més que una integració socioeconòmica eficient.

Les avaluacions fetes d’aquests programes posen de manifest una efectivitat limitada, ja sigui perquè no s’arriba a les competències lingüístiques, l’alt índex d’abandonament existent, o perquè encara no s’ha pogut demostrar que la participació en aquests programes hagi reforçat les oportunitats dels immigrants en el mercat laboral.

Què falla?

A Alemanya, França i els Països Baixos, al llarg dels últims anys, la percepció de fracàs de la integració dels immigrants ha arribat a situar-se en una posició ben destacada de la seva agenda. Alguns exemples són els incidents als suburbis de París, la polarització dels sistemes polítics, especialment l’holandès, que ha acabat amb les idees inicials d’integració.

Tot això ens porta a pensar que el model falla perquè el col·lectiu immigrant no se l’implica en l’elaboració de les polítiques d’integració. Només si s’entenen les necessitats concretes de les persones afectades, els factors de migració i les seves arrels culturals, econòmiques i socials, es pot dissenyar un programa d’integració que realment funcioni i no només un examen “passa o no passa” com a resposta institucional lineal i mecànica.

A French high school student faces riot gendarmes during a student demonstration at the Place de la Republique in Paris October 19, 2010. (REUTERS/Gonzalo Fuentes)

http://www.boston.com/bigpicture/2010/10/france_on_strike.html

http://archives.jeromebonnet.com/1-12-David_Lynch_2009.htm
Michand Dendoune va néixer el 1928 a Algèria, que en aquell temps era colònia francesa, però viu a França des de la dècada de 1960. Primer va treballar d’obrer, més tard a l’empresa Renault i finalment com a jardiner en un hospital. Va viure durant un temps, amb la seva dona i els seus primers fills, en una petita habitació als afores d’una ciutat, després es va traslladar a un pis més ampli, i així va tirar endavant una família composta per nou membres. Mai no ha obtingut la nacionalitat francesa.

Programas de integración de inmigrantes. ¿Funcionan?

Diferentes países de la UE, como Alemania, Francia y Holanda, han puesto en práctica programas específicos para la integración social de inmigrantes, los llamados "exámenes de ciudadanía". Son, incluso, condiciones jurídicas obligatorias para que colectivos de inmigrantes sean incluidos en la sociedad receptora de manera vinculante.

Estos programas de integración consisten en la adquisición de competencias lingüísticas y cívicas, a través de cursos de lengua y educación cívica y cultural, para que los inmigrantes adquieran conocimientos sobre aspectos culturales, sociales y económicos del país. Estos constan de una prueba final de evaluación de competencias después de realizar alrededor de 600 horas de lengua y 30 horas de educación cívica.

Dicho esto, y antes de que algunos políticos piensen en aplicar un modelo similar en nuestro país, la pregunta que nos deberíamos hacer es si estos programas realmente funcionan.

Se ha discutido mucho acerca de la efectividad de los programas de integración para nuevos inmigrantes. Buena parte de la crítica recibida se centra en que estos programas les faltan políticas de integración de los inmigrantes en el mercado laboral, ya que básicamente, se trata de una asimilación cultural, más que una integración socioeconómica eficiente.

Las evaluaciones realizadas de estos programas ponen de manifiesto una efectividad limitada, ya sea porque no se llega a las competencias lingüísticas, el alto índice de abandono existente, o porque todavía no se ha podido demostrar que la participación en estos programas haya reforzado las oportunidades de los inmigrantes en el mercado laboral.

¿Qué falla?

En Alemania, Francia y los Países Bajos, en los últimos años, la percepción de fracaso de la integración de los inmigrantes ha llegado a situarse en una posición muy destacada de su agenda. Algunos ejemplos son los incidentes en los suburbios de París, la polarización de los sistemas políticos, especialmente el holandés, que ha acabado con las ideas iniciales de integración.

Todo esto nos lleva a pensar que el modelo falla porque el colectivo inmigrante no se le implica en la elaboración de las políticas de integración. Sólo si se entienden las necesidades concretas de las personas afectadas, los factores de migración y sus raíces culturales, económicas y sociales, se puede diseñar un programa de integración que realmente funcione y no sólo un examen "pasa o no pasa" como respuesta institucional lineal y mecánica.

Ajuda? No gràcies

2010-07-09T10:55:00.006+02:00

L'investigador David Llistar, al llibre Anticooperació. Interferències Globals Nord-Sud, ens introdueix el terme anticooperació per definir el concepte d’aquella ajuda que en lloc d'ajudar, desajuda.

En el seu llibre, una d’aquelles joies davant la qual et quedes amb la boca oberta (de l'esglai!) apunta que l'actual sistema d'ajuda internacional no és prou potent enfront dels instruments transnacionals. Defineix l’anticooperació com el conjunt d'accions del Nord que afecten directament el Sud, que s’emmascaren en el complex engranatge en el qual es troba immers el mecanisme de l'ajuda i que fan impossible el desenvolupament econòmic dels països del Sud i el fracàs de l'ajuda.

Vegem-ho amb alguns exemples:

• L’anticooperació ambiental: mentre el model de producció i consum del Nord continuï generant impactes com el canvi climàtic o la destrucció de biodiversitat, per molta ajuda que es doni, aquests continuaran afectant negativament a la vida dels pobles del Sud i el seu desenvolupament.

• L’anticooperació militar: Àfrica no produeix armes, les compra al Nord. L’Estat espanyol és el tercer país, després d'EUA i Israel, fabricant d'armes i el primer exportador de municions als països de l'Àfrica Subsahariana.

• L’anticooperació del comerç internacional: el sistema d'ajuda internacional està totalment encastat amb els interessos de les empreses transnacionals. El dispositiu de la política exterior acaba resolent més els problemes de les empreses que els problemes que pugui tenir el país pobre.

• L’anticooperació del deute extern: encara que enviem molts diners, la regió més pobra del planeta envia al Nord 1.500 milions de dòlars més dels quals rep.

Són alguns exemples amb els quals David Llistar ens demostra que l'ajuda al desenvolupament, definida de la forma actual, no resoldrà mai un problema que requereix una anàlisi integral, multidimensional i sistèmica.

Imatge de THE BIG PICTURE. BOSTON.COM http://www.boston.com/bigpicture

Ayuda? No gracias

El investigador David Llistar, en el libro Anticooperació. Interferències Globals Nord-Sud, nos introduce el término anticooperación para definir el concepto de esa ayuda que en lugar de ayudar, desayuda.

En su libro, una de esas joyas ante la que te quedas con la boca abierta (del susto!) Apunta que el actual sistema de ayuda internacional no es suficientemente potente frente a los instrumentos transnacionales. Se refiere a la anticooperación, como el conjunto de acciones del Norte que afectan directamente al Sur, y que están enmarcadas en un complejo engranaje en el que se encuentra inmerso el mecanismo de la ayuda, y que hacen imposible el desarrollo económico y provoca el fracaso de la ayuda.

Veámoslo con algunos ejemplos:

• La anticooperación ambiental: mientras el modelo de producción y consumo del Norte continúe generando impactos como el cambio climático o la destrucción de biodiversidad, por mucho ayuda que se dé, se continuará impactando negativamente en la vida de los pueblos del Sur y su desarrollo.

• La anticooperación militar: África no produce armas, las compra en el Norte. El Estado español es el tercer país, después de EEUU e Israel, fabricante de armas y el primer exportador de municiones a los países del África Subsahariana.

• La anticooperación del comercio internacional: el sistema de ayuda internacional está totalmente empotrado con los intereses de las empresas transnacionales. El dispositivo de la política exterior acaba resolviendo más los problemas de las empresas que los problemas que pueda tener el país pobre.

• La anticooperación de la deuda externa: aunque enviamos mucho dinero, la región más pobre del planeta envía al Norte 1.500 millones de dólares más de los que recibe.

Son algunos ejemplos con los que David Llistar nos demuestra que la ayuda al desarrollo, definida de la forma actual, no resolverá nunca un problema que requiere un análisis integral, multidimensional y sistémica.

Imagen de THE BIG PICTURE. BOSTON.COM http://www.boston.com/bigpicture

"Abans de què t’acabis l’esmorzar d’aquest matí, hauràs necessitat de la meitat del món.”

2010-03-02T00:11:00.002+01:00

Com apuntava Martin Luther King en la seva frase, diàriament consumim una incomptable quantitat de mercaderies provinents d’altres països i cada vegada més, esdevenim consumidors més sofisticats.

L’augment desenfrenat del consum no és sostenible. Si prop dels 9.000 milions de persones que es preveu que hi haurà al món cap a l’any 2050 seguissin les pautes de consum de l’actual classe consumidora, les conseqüències serien catastròfiques.

Com veurem, el comerç internacional no beneficia a compradors i venedors per igual.

No podem dir que existeixi un comerç internacional a petita escala. Al fer una peça de roba, per exemple, el disseny es realitza a París, el cotó prové d’Egipte, es fa el fil a Anglaterra, es confecciona a Portugal i es comercialitza a Barcelona.

Cada cop és més difícil conèixer d’on provenen els productes que consumim; l’augment d’empreses transnacionals fa que molts dels productes no siguin “d’enlloc” i de tot arreu alhora.

No podem seguir pensant en el que comprem com a petits productes, les regles de producció i comerç actual comporten un elevat cost de transport dels productes intermedis i les seves corresponents emissions, i un desmesurat consum de matèries primeres i recursos.

En la mesura que avança la globalització, el concepte Nord- Sud comença a entrar en crisi, però està clar que aquest sistema de comerç té uns efectes de pobresa i destrucció del medi ambient que afecta especialment els països empobrits. Les taxes de consum actuals necessiten un nivell de recursos i de matèries primeres molt per sobre de les possibilitats de reposició de la natura, i a més, genera nivells de contaminació i residus gravíssims, nocius per a la salut humana i responsable del canvi climàtic.

La fluctuació dels preus de les matèries primes, els anomenats productes bàsics, en el mercat internacional tenen una tendència a la baixa i constitueix la principal problemàtica dels països empobrits, i mentre la major part de la humanitat no té garantides les seves necessitats bàsiques, 1/3 de la població del món neda en l’abundància i consumeix molt més del que necessita.

El comerç internacional també té efectes per la pau, ja que cada vegada és més evident la relació entre la destrucció del medi ambient i els conflictes armats, les injustícies socials i les guerres. Nombrosos conflictes actuals tenen com a bases la lluita pel control de matèries primeres o recursos energètics.

Mentre països desenvolupats i industrialitzats tenen una economia diversificada, amb important desenvolupament tecnològic, i una economia expansiva a la cerca de nous mercats que fa que tinguin un alt nivell de consum intern; els països empobrits tenen un baix nivell d’industrialització, no inverteixen en R+D+I, tenen un alt nivell d’endeutament extern i la seva economia està fonamentada en el sector primari, que produeixen bàsicament per a l’exportació, de manera que aquesta està molt desarticulada i dependent de la fluctuació dels preus dels seus productes bàsics, de la inversió i el capital de les multinacionals estrangeres.

Aquest és un procés mundial on impera la lògica del lliure mercat, i part del problema és causat pel funcionament de les estructures que treballen pel funcionament d’unes regles comunes basades en la cultura econòmica de l’eficiència, l’expansió del capital internacional que facilita la inversió estrangera, el lliure mercat de béns i serveis i el lliure moviment de capital.

Però a tot això, se’ns acut una solució: que els països del Sud transformin i comercialitzin els productes bàsics a través d’iniciatives com el comerç just, per així permetre als països poder autogestionar-se mitjançant les economies locals i estimular la cooperació. Promoure una economia local que permeti nous llocs de treball, una nova distribució dels recursos i un ajut a aquells que ho necessitin. Perquè evidentment, "abans que t’acabis l’esmorzar d’aquest matí, hauràs necessitat la meitat del món.”

"I Have a Dream" Martin Luther King

2009-09-19T18:57:00.010+02:00

“Primero que todo” Mario Benedetti

2009-09-13T21:06:00.006+02:00

Imatge by CESKUS http://ceskus.net/blog/ http://www.flickr.com/photos/tarakibu/

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo entre amigos produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, a éstos les llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados.

Con gente como ésa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

http://www.youtube.com/watch?v=hKRgLvmamUY

El sur también existe [Mario Benedetti]

2009-05-20T21:57:00.003+02:00

Imatge by CESKUS (http://ceskus.wordpress.com/)

Con su ritual de acero
sus grandes chimeneas
sus sabios clandestinos
su canto de sirenas
sus cielos de neón
sus ventanas navideñas
su culto a dios padre
y de las charreteras
con sus llaves del reino
el norte es el que ordena

pero aquí abajo
abajo el hambre disponible
recorre el fruto amargo
de lo que otros deciden
mientras que el tiempo pasa
y pasan los desfiles
y se hacen otras cosas
que el norte no prohíbe
con su esperanza dura
el sur también existe

con sus predicadores
sus gases que envenenan
su escuela de chicago
sus dueños de la tierra
con sus trapos de lujo
y su pobre osamenta
sus defensas gastadas
sus gastos de defensa
son su gesta invasora
el norte es el que ordena

pero aquí abajo
abajo cada uno en su escondite
hay hombres y mujeres
que saben a qué asirse
aprovechando el sol
y también los eclipses
apartando lo inútil
y usando lo que sirve
con su fe veterana
el sur también existe

con su corno francés
y su academia sueca
su salsa americana
y sus llaves inglesas
con todos sus misiles
y sus enciclopedias
su guerra de galaxias
y su saña opulenta
con todos sus laureles
el norte es el que ordena

pero aquí abajo
abajo cerca de las raíces
es donde la memoria
ningún recuerdo omite
y hay quienes se desmueren
y hay quienes se desviven
y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el sur también existe

"Trasllat als antics kilombos per a agafar força per viure en els nous!!!" MM

2009-04-13T20:08:00.003+02:00

"Com va sent possible reforçar la relació cooperativa entre les ONG"

Segons Wikipedia, la sinergia és la integració d'elements que dóna un resultat més gran que la simple suma d'aquests, és a dir, quan 2+2 poden ser 5 o més. La paraula sinergia prové del grec i la seva traducció literal seria la de cooperació.

En la conjuntura actual de crisi, és difícil superar que les accions de cooperació no acabin sent parcials i descoordinades on cadascú se centra en el seu petit projecte i en la defensa dels seus recursos financers.

La relació cooperativa entre ONG’s ajuda, sense sacrificar identitats i diferències, a augmentar els esforços. La col·laboració contribueix a l’eficiència de les organitzacions i a l’optimització dels recursos, alhora que incrementa l’impacte de la intervenció i suposa un aprenentatge mutu de les bones pràctiques de l’un i de l’altre.

A Catalunya en tenim bons exemples. Els moviments han anat agafant molta força, aprenent a coordinar-se, tenint en compte les opinions alhora de prendre decisions i alhora d’integrar les diferents perspectives per ser no només un moviment reivindicatiu sinó un moviment amb propostes alternatives.

Hi ha diferents campanyes amb diferents formes, des d’una plataforma conjunta, a una xarxa, totes amb l’objectiu informar, denunciar i sensibilitzar, així com realitzar pressió política en favor de les polítiques de correcció com el comerç just, l’aboliment del deute... Són mobilitzacions socials, on cadascú fa pesar la seva influència col·lectiva per arribar a liderar el canvi cap a un món més just.

Això si, de manera continuada, els moviments i la societat hauran d’anar revisant de forma contínua conceptes que no són estàtics, com el concepte de solidaritat, de justícia, de pau, de desenvolupament. Que són conceptes que semblen a vegades molt evidents i que a vegades no ho són tant.

I a tot això, una reflexió que em feia un bon amic meu, recorda que "L'Acció política, per ser política, ha de cobrir primer la subjectivitat" Teresa de Lauretis

"Aquell que no és honest en el seu cada dia no pot canviar el món" Pere Casaldàliga

2008-12-30T13:33:00.008+01:00

Llegia en un anunci d’una botiga de sabates:

Tens resposta a aquestes preguntes?

Lluites per fer allò que t’agrada cada dia?
Ets lliure?
Vius la teva vida, o et viuen la vida?
T’apassiona el que fas? Creus que és possible canviar el món?

Jo recordava allò de què no pots ser feliç veient la infelicitat del teu entorn. Recordava el compromís de servei als altres. Retornar al planeta una part del que li robes al teu pas, construint el bé i contribuint al desenvolupament d’aquest mal desenvolupat planeta.

Però i jo? Podrè canviar alguna cosa si no canvio jo?

L’opció és a les meves mans. Puc fer que el temps vagi passant, sense més, limitant-me a sobreviure, amb el perill de no viure la meva vida, però puc optar a viure amb sentit, sent responsable de la meva vida i co-responsable també del que passa al meu entorn.

Es tracta de trobar la justa mesura (no es poden subestimar els propis drets i magnificar els deures). Te n’adones que és essencial deixar-se ajudar, viure la solidaritat inversa, deixant que et donin un cop de mà.

Ser assertiu implica algunes coses, com tot, implica prendre decisions, implicar sopesar els pros i els contres que justifiquen actuar d’una manera honesta i també implica una dimensió ètica ja que la teva actuació ha d’estar guiada per la convicció absoluta de què actues correctament sense fer mal, o si més no causant el menor mal possible.

És doncs necessari ser honest amb un mateix, amb el teu cada dia. Sense això, difícilment pots ocupar-te dels altres. Dedica-t’hi en cos i ànima perquè si no mai acabaràs de resoldre els teus problemes més íntims. Perquè el teu comportament, les teves angoixes fereixen als qui més estimes. Les incoherències, i contradiccions desconcerten als que ens rodegen.

Per això, per estimar als demés, has de ser honest amb el teu cada dia. No ho creus?

Des de la finestra de casa...

2008-12-22T19:51:00.006+01:00

És diu així “sense nom”. És com ens hem acostumat a anomenar a les no-persones. Com defineix Alessandro dal Lago:"les no persones, les que no tenen sostre, les que no tenen res, i per no tenir no tenen ni nom."

Romandrà invisible als ulls dels qui el rodegen, de qualsevol declaració universal.

El “sense nom” pot ser d’aquí o pot ser d’allà, això és indiferent. Perquè de països empobrits en n’hi han aquí i allà. Parlem sempre de països del Sud, com si no anés amb nosaltres, obviant el fet de què la pobresa avui es concentra est, oest, nord i sud.

Avui, però el “sense nom”, que dorm al portal de casa, per la historia que us vull explicar, és del Sud. M’ho diuen les seves faccions, tot i que em costa perquè es tapa amb una flaçada ja que és dels dies que fa més fred.

El “sense nom”, és un migrant, alguns li en diuen "sense papers". Viu avui clandestí. S’ha lliurat de ser un dels 10.000 companys morts que des del 1989 han perdut la vida a Gibraltar. Ens hem acostumat tant això que ja no tenim la més mínima estupefacció davant d’aquests fets.

El “sense nom” dormirà amagat per por a ser interrogat per la polícia, ser detingut i expulsat del país, un país que està involucrat en les raons per les que va decidir marxar de casa seva.

Per què ho dic això?

El 52% de les majors economíes mundials està a mans de les grans multinacionals. Les vendes de les 5 majors multinacionals superen el PIB total de 182 països. Les 200 majors empreses multinacionals controlen el 80% de tota la producció agrícola i industrial mundial, així com el 70% dels serveis i intercanvis comercials.

Si parlem d’alimentació, hem de recordar que segons la FAO, la ració alimentària per persona hauria de ser de 2.345 caloríes diàries, doncs 45 països es troben oficialment per sota d’aquesta norma. És a dir que mil milions de persones pateixen gana i un terç de manera severa. A l’África subsahariana la ració alimentaria per persona es de 1.700 caloríes diàries. Per això més de dos mil milions de persones pateixen anemia a tot el món.

El 20% de la població mundial, és a dir, uns 1.200 milions de persones, se situa per sota del nivell de la pobresa, en canvi les 225 persones més riques del món tenen un rendes equivalents als 47 països més pobres del món.

Mentrestant. els guanys de les 500 multinacionals més grans del món ha crescut un 15%. El capital transnacional sobre el PIB passà del 17% a mitjans dels 60, a més del 30% al 95. I continua en un procés creixent.

És potser per aquest motiu que el “sense nom” contínua pelant-se de fred, ara més que abans.

Obro la finestra, no puc suportar continuar anomenant-lo “sense nom”.

Destesto la idea de què continui sent no persona, immigrant, clandestí… com si això li impedís del seu dret a ser considerat humà, a ser considerat persona. I que no formi part del meu context continu, del meu entorn, de la meva quotidianetat. Continuant invisibilitzant-lo, continuant aparentant no haver-lo vist.

- Psss, psss

- Si, tu. Com te dius?

- Me llamo Juan, y tú?

La pobresa i els interessos de les nostres transnacionals [1]

2008-12-15T21:54:00.008+01:00

Fa quatre anys vaig anar de viatge a Bolívia. Quan em van proposar aquell viatge amb prou feines sabia localitzar Bolívia al mapa.

A la tornada em vaig fixar que els meus veïns del cinquè, aquells dels que em queixava pels sorolls que feien a les festes, eren bolivians.

Per primera vegada em vaig aturar a parlar amb un d’ells a l’escala, recordant els bons moments que vaig passar aquell estiu.

Quan vam intimar una mica, em va explicar que havia arribat aquí a la cerca, com molts d’altres migrant en la mateixa situació, d’una millor vida per a la seva família. Avui, migrant sense papers, treballa com a peó en una empresa de construcció. Les coses no li van gaire bé, i ha entrat en un cru cercle d’inseguretat i precarietat laboral.

Cochabambí d’origen, després d’una acarnissada lluita, i víctima d’un acomiadament massiu es va veure obligat a “provar sort” a Espanya des de gener del 2003, aviat farà 6 anys.

El vincle que vaig fer amb aquell país va fer interessar-me per la realitat que porta avui a Bolívia a ser el país més pobre de Sud Amèrica.

A Bolívia el 63% de la població viu per sota de la línia de la pobresa. Aquest fet va provocar una flux migratori important cap al nostre país. El subsòl Bolivià, però, ofereix enormes recursos en gas i petroli.

Avui, nombroses empreses de l’estat espanyol s’estableixen al territori bolivià en condicions privilegiades. Al 1996, les multinacionals extractives es van convertir en les principals beneficiàries d’aquesta riquesa. Repsol YPF, va arribar a una participació propera al 30% de la producció d’aquest país. A través de diverses fusions es va fer a mans de gran part de l’empresa estatal boliviana YPFB, explotant els jaciments d’hidrocarburs amb contribucions a l’estat baixíssims.

Les empreses espanyoles a Bolívia hi estan sota l’empara del govern espanyol que va condonar part del seu deute a l’estat bolivià, a canvi de “favors empresarials”. La conversió del Deute per recursos, obertura de mercats, i interessos financers és una pràctica molt comuna que aprofiten alguns països “creditors” per aconseguir-ne beneficis dels països deutors que d’altra banda s’asseguren un ingrés del deute que d’una altra manera els hi seria difícil d’obtenir. La conversió del Deute de l’estat Espanyol ha permès a empreses espanyoles que puguin operar i subministrar els béns i recursos bolivians.

Abengoa i Repsol-YPF explotaven, en condicions fora de la legalitat, recursos propis i essencials pels bolivians, com són el gas i l’aigua de consum.

Cochabamba va aconseguir revertir el procés de privatització de l’aigua potable que afavoria a un consorci d’empreses entre les quals es trobava l’empresa espanyola Abengoa. En aquest cas, les protestes s’iniciaren per la falta d’acompliment en la millora dels serveis i per una alça injustificada de les tarifes als usuaris més empobrits.

D’altra banda, la intensificació de les resistències populars contra les petroleres, entre elles Repsol-YPF per evitar la venda de gas liquat de petroli cap als mercats mexicans i d’Estats Units va provocar l’anomenada “Guerra del Gas”

El poble bolivià ha aconseguit fer-se càrrec dels seus propis recursos naturals, fent complir a les empreses explotadores les lleis que marca l’estat.

La paradoxa de tot això és que Repsol YPF no para de créixer enmig de la pobresa. I mentrestant s’enganyen a ells mateixos auto atorgant-se premis a la responsabilitat social corporativa (RSC ) pel seu compromís amb el desenvolupament sostenible i la seva lluita contra la pobresa. ¡Quina hipocresia!

S’acaben de celebrar 60 anys de la declaració universal dels drets humans, independentment d’això avui comparteixo finca amb una víctima de la pobresa. Alhora no ens estranya veure als nostres governants, amb un ampli sequit d’empresaris, alleugerint el camí a la cerca de noves oportunitat de negoci i defensant a qualsevol preu els interessos de les empreses per a la construcció d’hotels de luxe o continuar espoliant els recursos per garantir la nostra seguretat energètica.

És el model transnacional l’agent de desenvolupament econòmic mundial?

És legítim que les empreses busquin l’obtenció dels seus beneficis en països tercers sense garantir-ne un comportament responsable, i que la lògica que se segueixi sigui la cerca de legislacions laxes i buits legals per eludir qualsevol responsabilitat?

Podem acabar amb la pobresa! Fem-ho possible!

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

GAVALDÀ, Marc (1999). La Recolonización. Repsol a Amèrica Llatina: invasió i resistències. Editorial Icaria. Col•lecció Antrazyt. (2003).

OBSERVATORI DEL DEUTE EN LA GLOBALITZACIÓ (2003). Deuda ecológica ¿Quién debe a quién?. Icaria (2003)

[1] Empresa transnacional: Empresa que opera en diversos països a través de filials que poden ser jurídicament independents i que tendeix a maximitzar els seus beneficis sota una perspectiva global de grup i no en cadascuna de les seves unitats jurídiques aïllades.

[2] RSC és el conjunt d'obligacions legals (nacionals i internacionals) i ètiques de l'empresa, que sorgeixen de la relació amb els seus grups d'interès i del desenvolupament de la seva activitat, de la qual es deriven impactes en l'àmbit social, mediambiental, laboral i de drets humans en un context global.

Hace cuatro años viajé a Bolivia. Cuando me propusieron aquel viaje tuve que buscar Bolivia en el mapa.

Una vez en casa me fijé que mis vecinos del quinto, aquellos de los que me quejaba por los ruidos de sus fiestas, eran bolivianos.

Por primera vez me paré a hablar con un de ellos en la escalera, recordando los buenos momentos que pasé aquel verano.

Cuando intimamos algo, me explicó que había llegado aquí buscando, como muchos otros migrantes en la misma situación, una mejor vida para su familia. Hoy, migrante sin papeles, trabaja como peón en una empresa de la construcción. Las cosas no le van demasiado bien, y ha entrado en un crudo círculo de inseguridad y precariedad laboral.

Cochabambino de origen, después de una encarnizada lucha y víctima de un despido masivo, se vio obligado a “probar suerte” en España desde enero del 2003, pronto hará 6 años.

El vínculo que hice con aquel país me hizo interesarme por la realidad que trae hoy a Bolivia a ser el país más pobre de Sur-América.

En Bolivia el 63% de la población vive por debajo de la línea de la pobreza. Este hecho provocó un flujo migratorio importante hacía nuestro país. El subsuelo Boliviano, pero, ofrece enormes recursos en gas y petróleo.

Hoy, numerosas empresas del estado español se establecen en territorio boliviano en condiciones privilegiadas. En 1996, las multinacionales extractivas se convirtieron en las principales beneficiarias de esta riqueza. Repsol YPF, llegó a una participación próxima al 30% de la producción de este país. A través de varias fusiones se hizo a manos de gran parte de la empresa estatal boliviana YPFB, explotando los yacimientos de hidrocarburos con contribuciones al estado bajísimas.

Las empresas españolas en Bolivia están bajo el amparo del gobierno español que condonó parte de su deuda al estado boliviano a cambio de “favores empresariales”. La conversión de la Deuda por recursos, apertura de mercados e intereses financieros es una práctica muy común que aprovechan algunos países “acreedores” para conseguir beneficios de los países deudores que por otro lado se aseguran así un ingreso de la deuda que de otra manera les seria difícil de obtener. La conversión de la Deuda del estado Español ha permitido a empresas españolas que puedan operar y suministrarse de los bienes y recursos bolivianos.

Abengoa y Repsol-YPF explotaban, en condiciones fuera de la legalidad, recursos propios y esenciales para los bolivianos, como son el gas y el agua de consumo.

Cochabamba consiguió revertir el proceso de privatización del agua potable que favorecía a un consorcio de empresas entre las cuales se encontraba la empresa española Abengoa. En este caso, las protestas se iniciaron por la falta de desempeño en la mejora de los servicios y por un alza injustificada de las tarifas a los usuarios más empobrecidos.

De otro lado, la intensificación de las resistencias populares contra las petroleras, entre ellas Repsol-YPF, para evitar la venta de gas licuado de petróleo hacía los mercados mejicanos y de Estados Unidos provocó la denominada “Guerra del Gas”.

Hoy, él pueblo boliviano ha conseguido hacerse cargo de sus propios recursos naturales, haciendo cumplir a las empresas explotadoras las leyes que marca el estado.

La paradoja de todo esto es que Repsol YPF no para de crecer en medio de la pobreza. Y mientras tanto se auto otorga premios a la responsabilidad social corporativa (RSC[2]por su compromiso con el desarrollo sostenible y su lucha contra la pobreza. ¡Qué hipocresía!

Se acaban de celebrar 60 años de la declaración universal de los derechos humanos, independientemente de esto hoy comparto finca con una víctima de la pobreza. A la vez no nos extraña ver a nuestros gobernantes, con un amplio sequito de empresarios, aligerando el camino en la búsqueda de nuevas oportunidad de negocio y defendiendo, a cualquier precio, los intereses de las empresas para la construcción de hoteles de lujo o para continuar expoliando los recursos para garantizar nuestra seguridad energética.

¿Es el modelo transnacional el agente de desarrollo económico mundial?

¿Es legítimo que las empresas busquen la obtención de sus beneficios en países terceros sin garantizar un comportamiento responsable, y que la lógica que se siga sea la búsqueda de legislaciones laxas y vacíos legales para eludir cualquier responsabilidad?

¡Podemos derrotar la pobreza! ¡Hagámoslo posible!

REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS:

GAVALDÀ, Marc (1999). La Recolonización. Repsol en América Latina: invasión y resistencias. Editorial Icaria. Colección Antrazyt. (2003).

OBSERVATORIO DEL DEUDA EN LA GLOBALIZACIÓN (2003). Deuda ecológica ¿Quién debe a quién? Icaria (2003)

[1] Empresa transnacional: Empresa que opera en varios países a través de filiales que pueden ser jurídicamente independientes y que tienden a maximizar sus beneficios bajo una perspectiva global de grupo y no en cada una de sus unidades jurídicas aisladas.

[2]RSC es el conjunto de obligaciones legales (nacionales e internacionales) y éticas de la empresa, que surgen de la relación con sus grupos de interés y del desarrollo de su actividad, de la que se derivan impactos en el ámbito social, medioambiental, laboral y de derechos humanos en un contexto global.

S'ha acabat!

2008-09-14T20:25:00.009+02:00

Campanya per a la recollida de signatures d'Amnistia Internacional

http://www.youtube.com/watch?v=6rYGfg6f0ig

Sant torne-m'hi!!!

2008-08-28T16:27:00.008+02:00

Com podeu veure el síndrome postvacances m'ha afectat més que mai. Tant és així que fins avui no penjo un altre kilombo.

A tot això, aquí us passo 5 consells bàsics per tornar a agafar el ritme amb alegria. Són consells d'aplicabilitat immediata per aquells que hem gaudit d'unes vacances ben merescudes.

Aquí van:

Regula el teu bioritme! Ser una persona activa sempre et porta cap al positivisme. (ja ho diu ma mare, que cada dia quan entri per l'oficina hi posi un gran somriure!... Mares, que sàvies són!)

Afronta la tornada de vacances com l'inici d'una nova temporada, nous projectes...

Gaudeix al màxim del teu temps lliure.

Incrementa progressivament la feina durant els primers dies, el teu rendiment anirà pujant gradualment.

Si pots, reparteix les vacances anuals en diferents períodes: quan tornis de les vacances de l'estiu t'animarà pensar que encara tens altres períodes d'oci per gaudir.

Doncs això! Sant torne-m'hi!

Yo no quiero ser nada de mayor. Pensándolo bien, yo no quiero crecer. Me quedo con Peter Pan, con los "inmaduros", con la fantasía, con la reflexión, con la vida... ¡No me vuelvan a preguntar qué quiero ser de mayor!

Venice Beach (Los Angeles - California - 11 d'agost del 2008)

"La poesia no vol adeptes, vol amants."

2008-06-28T20:13:00.008+02:00

¡Qué esfuerzo!
¡Qué esfuerzo del caballo por ser perro!
¡Qué esfuerzo del perro por ser golondrina!
¡Qué esfuerzo de la golondrina por ser abeja!
¡Qué esfuerzo de la abeja por ser caballo!
Y el caballo,
¡qué flecha aguda exprime de la rosa!,
¡qué rosa gris levanta de su belfo!
Y la rosa,
¡qué rebaño de luces y alaridos
ata en el vivo azúcar de su tronco!
Y el azúcar,
¡qué puñalitos sueña en su vigilia!
Y los puñales dimínutos,
¡qué luna sin establos, qué desnudos,
piel eterna y rubor, andan buscando!
Y yo, por los aleros,
¡qué serafín de llamas busco y soy!
Pero el arco de yeso,
¡qué grande, qué invisible, qué diminuto!,
sin esfuerzo.

Federico García Lorca

"Desechad tristezas y melancolías. La vida es amable, tiene pocos días y tan sólo ahora la hemos de gozar."

Els disturbis de Stonewall van ser uns actes violents ocorreguts entre la policia i un grup d'homosexuals la matinada del 28 de juny de 1969 en el bar Stonewall Inn, de Nova York. La resistència a ser arrestats va provocar una batalla campal que es va estendre diversos dies produint ferits en ambdós bàndols. A partir d'aquesta data, tots els 28 de juny, se celebra en tot el món el Dia de l'Orgull en commemoració del dia que un grup de persones es va plantar enfront de la discriminació.

La dona és un planeta

2008-06-24T18:31:00.014+02:00

La mujer es un planeta

La mujer es un planeta, con heridas en el alma
cinco siglos calle arriba, luchando por su alborada.

La mujer es un poema, de sangrado en mi guitarra,
mar violento, río dulce, barro, rojo, caña brava.

La mujer es el comienzo, de nuestra antigua esperanza,
mariposas de colores, por la vida maltratada.

La mujer es algo digno más allá de las palabras,
las canciones, los concursos, las revistas y la cama.

La mujer es el futuro en los ojos de mi madre,
en las manos de mi hija y en el vientre de mi madre..

La mujer, la mujer, la mujer, la mujer, la mujer es un planeta ….

Luís Enrique Mejía Godoy, Nicaragua

Els homes i les dones tenim una important responsabilitat per acabar amb la desigualtat de gènere i la discriminació. No podem deixar de treballar en el nostre cada dia, des dels actes més petits i quotidians i també des del nostre llenguatge, per assolir una societat més equitativa, amb igualtat d’oportunitats, accés a la justícia i sense violència per raons de gènere.

No t’equivoquis: El feminisme és la lluita per la igualtat.

La justícia social exigeix la igualtat d’oportunitats!

http://www.cmmmatagalpaorg.net/
http://www.mujeresdejuarez.org/

'Sapato Cincerella', de Joana Vasconcelos
(Jardinets de Gràcia - Barcelona -05/06/2008)

La obra Sapato Cincerella (Sabata de Ventafocs) de Joana Vasconcelos va ser exposada als Jardinets de Gràcia durant el mes de juny del 2008. La peça, de grans dimensions, ha estat creada a partir de cassoles d’acer inoxidable i tapadores. "L’obra lliga a la dona contemporània que porta talons amb la dona del passat que es passava hores a la cuina" diu l’autora.

La solidaritat és molt més que bona voluntat

2008-06-03T20:11:00.005+02:00

“ Si només véns ajudar-me, llavors ja te’n pots tornar a casa. Però si consdieres la meva lluita com a part de la teva supervivència, potser sí que podrem treballar plegats”

Un llibre clau “El Espejismo Humanitario” de Jordi Raich, i una tesina per a un màster de cooperació internacional em va fer descobrir que la solidaritat és molt més que bona voluntat. I em va fer preguntar si les ONG estan en crisi.

Això és el que us intentaré explicar centrant-me en quatre idees clau.

Les ONG, actualment, afronten un moment de canvi, degut a què quelcom no rutlla prou bé, o fins i tot rutlla malament. “Les ONG poden ser un maquillatge d’injustícia”.

Quines són les quatre causes d’aquesta crisi?

La reducció dels fons econòmics:

Hi ha tantes ONGs com bolets. No té pèrdua una columna del país de Juan José Millas (31/01/2003):
CONSUMO
“Apadrina un niño de Argentina”, diu una publicitat d’una ONG que afegeix: “Recibirás la fotografia y los datos del niño que apadrinas. Es nuestro compromiso”. Encara no et retornen els diners sinó t’agrada el nen, però és qüestió de temps.
La varietat de la oferta solidària al Nord és més àmplia que la oferta de calçat d’una botiga d’esports. Sinó t’agrada apadrinar nens argentins, en la mateixa papereta, dues pàgines més endavant hi ha una crida per lluitar contra la fam i una altra més per erradicar l’analfabetisme. A l’anunci apareix una nena, Iliana. L’anunciant diu que l’última vegada que la varen veure es trobava a la bahía de Jalisco, recollint petxines. Quan tanquis el panflet et quedarà la imatge ja que està feta a mida dels teus sentiments i les teves necessitats morals.
Si això no et conmou, no et preocupis, una altra ONG necessita de la teva ajuda per lluitar contra la lepra. I és que hi ha gent que moralment li afecta més la lepra que la fam. Cadascú té els seus punts febles, d’aquí que les ONG s’especialitzin. Avui el mercat de la compasió no té límits geogràfics ni espirituals. Abans semblava que només podíem socòrrer al homeless de l’esglèsia.
Encara que a tu no et pertorbi la lepra, ni la fam, ni l’alfabetisme... molt segurament hi haurà una altra causa que segurament et caurà com un guant. Posem que no suportés el procés d’extinció de la tortuga laús del Pacífic, quelcom molt lloable. Probablement trobis moltes ofertes de productes ecologistes a la teva disposició.
I mentre ens decidim entre la lepra, la fam i l’analfabetisme; els governs democràtics se les ideen per planificar més fam, més analfabetisme i més lepra”

La multitud d’ONG provoca una creixent competència pels recursos públics.
I per altra banda, assegurar una mínima estructura s’enduu bona part del capital que reben.
Segons unes dades publicades a El País de l’auditoria de la Fundación Lealtad: Només un terç de les ONG’s de tot l’Estat tenen un sistema de finançament plural (és a dir de la quota dels socis i donacions –que és el que dóna independència ideològica-, de l’administració a través de línies de subvenció, de fundacions privades, empreses i de crèdits amb entitats financeres). Es necessari diversificar les fonts de finançament.

L’escassetat dels resultats:

Les avaluacions sobre el impacte dels ajuts i la cooperació han demostrat una clara escassetat dels resultats. Òbviament hi ha nombroses excepcions, però s’ha fet molta caritat i s’ha promogut el paternalisme, enlloc de cooperar.

Algunes ONG, amb la necessitat de competir pel finançament, han assumit projectes quan no tenien cap tipus d’experiència, desatenent els programes per als quals s’havien creat.

La transparència

És necessari que les ONG retin comptes, no només en termes econòmics sinó de feina feta (cfr. Cas de l’Arque de Zoé o Intervida)
No fer-ho constitueix un problema de legitimitat respecte a la feina que es fa.
Les ONG han de retre comptes a la societat en general i de forma concreta als col·lectius que atenen.

Haver transformat les ONG en un modus vivendi

Sóc de la idea que l’objectiu final de qualsevol ONG és desaparèixer. Senyal de què s’ha comés la causa per la que va ser creada.

En canvi, algunes ONG han acabat per assegurar llocs de treball de manera perdurable perdent de vista quins han de ser els objectius i la seva necessitat.

En resum: Col·laborar, Cooperar, Retre comptes i Transparència.

Deixeu-me una reflexió final: No hi ha dubte que les principals causes que perpetuen les injustícies al Sud, són causades per les polítiques del Nord. La feina de les ONG està als països rics, treballant per a canviar consciències i transformar les relacions internacionals. La malglobalització no pot convertir les ONG en instrument de la política neoliberal.

Las Cañitas (Padre Las Casas- República Dominicana-Agost 2003)

Trencant tòpics sobre Àfrica...

2008-05-27T20:07:00.012+02:00

Ens aquest post us explicaré el que jo crec que és el paradigma de les injustícies Nord-Sud: “L’Àfrica”

I per fer-ho intentaré trencar 3 tòpics que tenim de l’Àfrica. Abans, però, com ha estat que hem creat aquests tòpics?

Molt probablement per com ens han explicat la realitat:

Mapa de MERCATOR:

Aquest és el mapamundi que tots teníem a l’escola, el mapamundi amb el que tots hem aprés geografia. Veieu que Àfrica té la mateixa dimensió que la Xina, els EEUU i fins i tot Grenlàndia. Un mapa normal, no?

Mapa de PETERS: S'ha demostrat que aquesta projecció és la que s’acosta més a la realitat i és més fidel.

En el primer mapa, la projecció del MERCATOR, hi ha una clara superposició de l’hemisferi Nord sobre el Sud.

Tots hem estudiat amb aquesta visió errònia del món que de ben segur també ha alimentat una forma errònia d’entendre'l. Amb un mapa així, com podíem esperar que el Sud ens aportes alguna cosa?

Anem als Tòpics...

Primer tòpic: “Àfrica és un continent pobre”

Acostumem a parlar d’Àfrica com un bloc, com un punt en el mapa, i en canvi són 53 països, amb 53 governs, i amb múltiples realitats ben diferents.
A l’Àfrica hi ha països rics i països potencialment rics. S’apunta el creixement econòmic de molts països, i alguns, per exemple Sud-àfrica apunten, com la Índia, a ser grans potències mundials
A més, el continent Africa, és el continent més ric en recursos naturals, dels que dependran tots els països rics en un futur no molt llunyà.

Segon tòpic: “Àfrica és un continent malalt”

Malauradament no puc trencar aquest tòpic perquè hi ha una manca d’accés als medicaments i una gran incidència de malalties al continent Àfrica (Malària, SIDA, Leishmaniosi...)
Però us puc dir que part de la culpa és de les indústries farmacèutiques del Nord que no han investigat en malalties endèmiques i oblidades d’aquests països.
Ben aviat, però no serà així, perquè a causa de les migracions i el canvi climàtic aquestes malalties arribaran als nostres països, i la indústria farmacèutica aleshores haurà d’investigar.

I el tercer tòpic és que “Àfrica té conflictes ètnics”

No es tracta de conflictes ètnics, sinó territorials i armats
Els conflictes a l’Àfrica estan lligats íntimament en la forma en què es va descolonitzar el continent i es varen fer les divisions territorials
Els conflictes a l’Àfrica estan lligats a la lluita pels recursos naturals amb una clara implicació internacional.
Actualment hi ha un important esforç de pacificació a l’Àfrica i durant l’últim trimestre s’han obert 3 processos de pau (RD Congo, a Costa de Marfil i al Txad)

Per acabar, només una petita reflexió. Si en dos minuts he pogut trencar tres tòpics sobre el nostre imaginari sobre Àfrica. Que podríem arribar a descobrir si ens dediquéssim a estudiar i investigar el que hi ha darrera de totes i de cadascuna de les coses que passen en aquest planeta.

Com diu el proverbi “Qui mira enfora somia, qui mira endins desperta!”

Espanya vs Bolívia, un deute que ja dura 500 anys

2008-05-18T17:04:00.004+02:00

Per poder conèixer quines són les relacions financeres entre els dos països comencem pel país “més clarament deutor”: Bolívia. Les dades oficials diuen que Bolívia devia, l’any 2003, 300 milions de dòlars a l’estat espanyol en concepte de deute extern bilateral i multilateral . A banda, l’estat bolivià té un deute privat amb empreses espanyoles que ascendeix a 182 milions de dòlars.

En múltiples ocasions l’estat espanyol ha condonat part del seu deute a l’estat bolivià, sempre a canvi de “favors empresarials” emmascarats en el que s’ha anomenat “conversió del deute”. La conversió del deute per recursos, obertura de mercats, i interessos financers és una pràctica molt comuna que aprofiten alguns països “creditors” per aconseguir-ne beneficis dels països deutors que, d’altra banda, s’asseguren un ingrés del deute que d’una altra manera els seria difícil d’obtenir. La conversió del deute de l’estat espanyol ha permès a empreses espanyoles poder operar i beneficiar-se dels béns i recursos bolivians. Els diners en concepte de conversió del deute computen com a Fons d’Ajut al Desenvolupament (FAD), però aquesta pràctica, lluny d’alleugerir el deute extern dels països empobrits, pretén “internacionalitzar” el capital espanyol i enriquir les empreses privades.

Però com començàvem a apuntar, també podem inscriure Espanya a la llista de països en deute. El deute d’Espanya és una mica més subtil. Encara que, com que la gran majoria de països del món també té deute extern, aquest no seria el seu deute més important. En els darrers anys s’ha començat a parlar del deute històric i del deute ecològic que els països del Nord tenen amb els països més empobrits del planeta i, concretament, el que se’n deriva de les colonitzacions i de l’actual explotació dels recursos naturals.

Bolívia va ser colònia espanyola entre els anys 1539 i 1824. Durant aquest anys els espanyols van explotar les mines d’or i de plata de l’estat bolivià, i en transportaven gairebé el 100% cap a Espanya, des d’on es distribuïa per tot Europa. Existeixen arxius que certifiquen que entre 1539 i 1660 van atracar al port de Sevilla al voltant de 185.000 kg d’or i 16.000.000 de kg de plata. Més tard, quan l’or i la plata van ser més difícils d’extreure, es van explotar els boscos de fustes precioses de la regió de Cochabamba, i també el mercuri, l’estany, el cautxú, la quina, el salnitre i el coure. L’explotació d’aquests recursos, a part de no revertir de cap manera al creixement de l’estat bolivià, va deixar enrere milions de morts (es calcula que només a la mina de Potosí podrien haver mort al voltant de 8.000.000 de persones) i importants alteracions dels ecosistemes bolivians.

Si només comptéssim aquest deute històric, amb la dificultat que comporta posar preu a vides humanes, a trets culturals perduts i a desastres ambientals, ja podríem dir que clarament Espanya deu més a Bolívia que Bolívia a Espanya. Alguns estudis que s’han aventurat a posar un preu a aquest deute calculen que el preu dels metalls i altres matèries primeres podria superar els 120.000 milions de dòlars. Si aquí sumem les vides humanes i els desastres ambientals i culturals, la xifra podria arribar a superar els 350.000 milions dòlars, unes 1000 vegades el deute bolivià amb Espanya.

Però encara més, actualment, l’estat espanyol continua adquirint deute ambiental, social i econòmic amb l’estat bolivià a través de les empreses espanyoles que operen en aquest territori (sota l’empara del govern espanyol). En els últims temps hi ha hagut dos importants fronts oberts en aquest sentit. Són el que s’ha anomenat la guerra de l’aigua i la guerra del gas. En aquestes dues “guerres”, empreses espanyoles (Abengoa, , Repsol-YPF, ...) han volgut explotar, en condicions fora de la legalitat, recursos que els bolivians consideren propis i essencials, com són el gas i l’aigua de consum.

En el primer cas, el poble de Cochabamba va aconseguir revertir el procés de privatització de l’aigua potable que afavoria un consorci d’empreses entre les quals es trobava l’empresa espanyola Abengoa. En aquest cas, les protestes s’iniciaren per la falta d’acompliment en la millora dels serveis i per una alça injustificada de les tarifes als usuaris més empobrits. D’altra banda, la “guerra del gas” es va articular amb l’oposició popular a la venda de gas liquat de petroli cap als mercats mexicans i d’Estats Units a càrrec de diverses transnacionals petroleres, entre elles Repsol YPF. Aquesta venda constituïa un guany exponencial per les empreses estrangeres. D’aquesta manera, queden subratllats els impactes econòmics, socials i ambientals que ha tingut i té la inversió espanyola a Bolívia, realitzada en condicions d’enorme asimetria.

En tots dos casos sembla ser que el poble bolivià ha aconseguit fer-se càrrec dels seus propis recursos naturals, fent complir a les empreses explotadores les lleis que marca l’estat bolivià, però caldrà veure quant de temps dura aquesta situació i, en un poble tan castigat per l’espoli exterior, quant de temps triga a esclatar una altra “guerra”.

Bocamina de Cancañiri
(Llallagua - Siglo XX - Nord Potosí Juliol 2005)

Salteñas
(26/04/2008)

Contra el desinterès polític

2008-05-10T18:51:00.004+02:00

Un estudi realitzat per membres d'investigadors de l'Autònoma, la Pompeu Fabra i la Fundació Jaume Bofill sobre la desafecció política fa algunes de les següents propostes per afrontar el desinterès en la política:

Rebaixar l'edat del dret a vot
Reconèixer drets electorals als immigrants
Ampliar dies, horaris i tècniques de vot
Promoure la formació política a l'ensenyament obligatori
Elaborar un codi de coportament que comprometi als polítics

L'estudi també comenta que a hores d'ara la societat civil valora poc a les institucions i als polítics i exigeixen que els mitjans i els partits siguin més transparents, més clars i més participatius.

Trobareu tant interessant document aquí.

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia
(Madrid) 13-04-08

Recuperem el maig del 68 (II)

2008-05-04T17:21:00.004+02:00

"Tal vegada, de la trobada entre l'amor i la política, neixin homes i dones que tinguin més capacitat subversiva davant de les opressions, una curiositat sense límits en el coneixement, una indignació més sincera davant de cada injustícia i una entrega solidària que convidi a molts altres homes i dones a atrevir-se a néixer, no en el món preestrablert, sinó en el món nou que estarem inventat" Claudia Korol

"La política no fa que hagis d'abandonar els teus ideals. El repte està en traslladar aquests valor a les institucions. Si estàs dins del sistema pots donar claus als polítics per a què practiquin un bon govern, per a què promoguin la justícia social i es facin càrrec dels problemes dels que parla la societat civil. L'objectiu principal de la política hauria de ser millorar la qualitat de vida de la gent" Wangari Maathai

Plaza San Ildefonso
(Madrid 14-04-2008)

Recuperem el maig del 68 (I)

2008-05-04T17:05:00.004+02:00

"Protestes, demandes, manifestacions, boicots, concentracions... poden fins i tot traspassar les fronteres nacionals. No suposen una adhesió a cap partit, sindicat, eleccions, però tenen dimensió política en la mesura que expressen una voluntat de canviar les normes col·lectives. ¿Aquests, no són els testimonis d'una renovació política? A falta d'un marc que els aplegui, aquestes accions espontànies i emotives estan condenades a morir? La politització de les emocions no és possible. Una condició per passar de les emocions i els sentiments a l'acció política constructiva és que les persones interessades no es tanquin en una situació de víctimes. Només s'és protagonista, només es polititza d'una forma durable una identitat, sentiment, subjectivitat si es rebutja a tancar-se a una situació de víctima, donant testimoni d'una acció d'identitat positiva, una història, cultura, amb voluntat de promoure la democràcia o els valors de la justícia, pau i la igualtat. L'alta necessitat és designar un adversari, de situar-se en relació a ell, i per tant de disposar d'un principi conflictiu d'oposició. En el moment que es compleix aquesta condició facilita enormement la conciència política, i aporta la idea d'haver-se de situar en un espai on es confronten dos camps, una dreta i una esquerra, on es pot dir contra qui i què es lluita"
fragment de La Primavera de la Política

Basílica de Montserrat (30-03-2008)

SANT JORDI 2008

2008-04-24T16:29:00.002+02:00

Bona diada de St. Jordi!

Gaudiu d'aquest dia tan especial!

Keukenhof - Holanda (M.G. 23-04-2008)

Les migracions ajuden a...

2008-04-20T18:39:00.004+02:00

Text de referència: Oliveres, A. 2004 "Contra la fam i la guerra"

a) Equilibrar la nostre piràmide d'edat, buida en el cas d'Espanya en la franja d'edat laboral.

b) Fan les feines que nosaltres no volem

c) Arriben formats (i en forçes ocasions amb un nivell superior al nostre) tot i que en molts casos no ho excerceixen. A França, per exemple, viuen i treballen més metges senegalesos que a tot Senegal. Mentre que a França hi ha un metge per cada 300 persones, a Senegal hi ha un metge per cada 18000 persones.

d) Aporten a la riquesa del país, fins a cinc vegades més del que gasten. (ref. Estudi de Luís de Sebastián -Anàlisi cost-benefici de les migracions-).

e) Des del punt de vista cultural no existeix cap xoc, al contrari un incalculable valor de intercanvi cultural. "L'únic xoc cultural és el de les 3 M's, Micki Mouse, Marylin i Mc Donald's".

f) Les migracions han estat i sempre seràn inexorables. Les migracions són naturals a la història de la humanitat (un exemple: la illa d'Irlanda van emigrar el 90% dels seus habitants cap als EEUU).

Una dada: l'any 2006, més de 7000 sud-saharians van morir intentat creuar l'estret.

" Seguirán viniendo y seguirán muriendo, porque la historia ha demostrado que no hay muro capaz de contener los sueños" Rosa Montero.

Les morts dels immigrants no són morts de segona! Prou injustícia!

Imatge by CESKUS (http://ceskus.wordpress.com/)

Parque del Buen Retiro (Madrid) 13-04-08

"Les armes no són inevitables"

2008-04-20T18:29:00.008+02:00

"Les armes s'han assentat a la ment dels homes, és a la ment dels éssers humans on s'han d'assentar els arguments de la pau, transformant per mitjans pacífics els sofriments de la humanitat i el medi ambient" Vicente Martínez Guzmán

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia
(Madrid) 13-04-08

http://www.lena-gieseke.com/guernica/movie.html

http://fr.youtube.com/watch?v=4drJL-pRTko

"Les cultures son faites pour dialoguer"

2008-04-09T23:28:00.012+02:00

Balcons de C/Verdi (Gràcia - Barcelona) 09-05-08

Compromís de Tunísia: Cimera Mundial de la Societat de la Informació

2008-03-28T15:35:00.011+01:00

"Les noves tecnologies són un instrument eficaç per promoure la pau, la seguretat i l'estabilitat, així com per propiciar la democràcia, la cohesió social, el bon govern i l'imperi de la llei, en els àmbits regional, nacional i internacional. Es poden utilitzar per promoure el creixement econòmic i el desenvolupament de les empreses. El desenvolupament de les infraestructures, la creació de capacitats humanes, la seguretat de la informació i la seguretat de la xarxa són decisius per assolir aquests objectius. Coincidim que el finançament de les tecnologies per al desenvolupament ha de situar-se en el context de la importància creixent de la seva funció, no solament com a mitjà de comunicació sinó també com a factor habilitador de desenvolupament i com a instrument per assolir les metes i els objectius de desenvolupament acordats en fòrums internacionals, com són els objectius del mil·leni" Novembre de 2005.

Costa de trobar tecnòlegs humanistes per aquestes contrades.

En tots aquests Fòrum i macroconferències polítiques, s'ha d'evitar que aquestes paraules quedin buides de contingut. Realment aporten una reflexió interessant, però no han de quedar en paraules, únicament.

És com els Objectius del Mil·leni... tota l'esfera política en parla, estan acceptats per tothom, governs, nombroses ONGs...

Durant l'últim temps els moviment socials han abordat aquest tema, i la majoria coincideixen en què és evident que són desitjos carregats de bones intencions, però fins a quin punt aborden els aspectes mes de fons?

Els Objectius del Mil·leni varen ser elaborats sense la participació de la societat civil, en els processos de redacció d'aquests a les Nacions Unides, a les cimeres van faltar els països beneficiaris. Els objectius se centren més en pal·liar els efectes de la pobresa (fam, educació, igualtat de gènere, mortalitat infantil, salut, sostenibilitat,...) però no les causes que el provoquen (l'economia neoliberal, la impunitat de les transnacionals, els governs corruptes, la indústria de l'armanent)... Són objectius modestos, de mínims, que pretenen curar la malaltia, però no vacunar-la...

L'empobriment del Sud, no entén d'objectius mundials i mil·lenaris.... sinó de redistribució de la riquesa, d'igualtat d'oportunitats, dignitat, llibertat no? Qui hauria d'haver redactat aquests objectius?

És el clar exemple de què paraules ambicioses, que és redueixen a això, a paraules....

És perillós que sempre s'associï el creixement econòmic com a la solució dels problemes del món, perquè això només ratifica el mercat com a únic instrument. Haurien de ser els països, els que busquessin les solucions.

Al 2015 els objectius no s'hauran complert, ho diuen totes les estadístiques d'evolució. En canvi alguns es posaran medalles, apareixeran les dades inflades, i no hi haurà cap fòrum ni cap debat que s'avaluï el incompliment dels objectius.

Pinten bastos!

Plaça de Vicenç Martorell (El Raval Nord - Barcelona) 28-03-08

Buscant el que li han pres

Desiderata a la utopia

2008-03-28T01:43:00.006+01:00

En aquesta terra, l’únic país del món col·locat en el mateix trajecte del sol. Sol que surt per a tothom, aquí, paraules i fets avui es donen la mà.

Fugint de consells sensats, arrisques per anar darrera un somni, demostrant que no es pot abandonar cap projecte sense iniciar-lo. Allò que realment es desitja, s’aconsegueix, independentment de les dificultats.

Ho diuen les dones de la Plaza de Mayo: l’única lluita que es perd és la que s’abandona.

Avui ets lliure d’actuar en el marc del teu destí i escriure les pàgines de la teva història.

L’utopia estarà allà, fugint dels pensaments fets, per ajudar-te a caminar.

El més important està en el que vols de tu mateix, sense esperar a demà. Només aquell qui s’aventura es pot equivocar, però mai res no succeeix lleva de què tu ho empenyis.

Tot i que a vegades ens sembli ridícul, és veritablement revolucionari deixar-se guiar per grans sentiments d’amor.

L’amor no es pot verbalitzar, es reflexa en la mirada dels qui estimen de veritat, això és el fa tant gran.

El millor no és que t’estimin, el millor és estimar i aquesta vida mereix ser viscuda estimant.

L’amor tot ho pot, l’amor tot ho venç, però cal cuidar-lo.

S’ha de saber esperar, l’ardent paciència fa que un dia conquistem la esplèndida felicitat; i s’ha de saber al mateix temps forçar les hores d’aquella urgència que no permet esperar.

Al Talmud llegim que tenim dues orelles i una boca, que ens recorden que hem d’escoltar el doble i parlar la meitat.

Evocar sentiments de gratitud, desitjar el millor, saber fer riure, saber estar... Només allò que es dóna es multiplica.

En els moments durs, positivitza el teu monòleg interior, no et passis els dies queixant-te, repassa les coses bones que tens, no et col·loquis a tu mateix com a centre de l’univers. I en els moments dolços, gaudeix-los intensament, i aprofita’ls per equipar-te millor per la propera vegada.

Sandino diu que la major honra per una dona o un home és haver nascut en el cor dels oprimits.

En aquesta terra humil on som, és necessari que comprenguem que no podem eludir la comunica càrrega de patiment de la societat. La nostra única justificació ha de ser parlar en defensa d’aquells que no poden defensar-se a si mateixos.

Viure senzillament, perquè altres puguin, senzillament, viure.

Retornar al planeta una part del que li robem al nostre pas, construint el bé i contribuint al desenvolupament d’aquest mal desenvolupat planeta. Només això ens farà ser bons ciutadans.

Aquest pas que fas avui és un aprenentatge que no ha de finalitzar mai.

Tota la vida s’aprèn a estimar, a saber, a reflexionar, a viure i la felicitat, reflexada en aquells nens que riuen, no hem d’esperar a què arribi, s’ha de cercar constantment.

Que la vida us somrigui tant com vosaltres li esteu somrient.

Cançó "Sebastián" de l'àlbum "Mundo" de Rubén Blades

Plaça Sant Jaume (Ciutat Vella - Barcelona) 27-03-08

"Llibertat pel TIBET"

El caçapapallones

2008-03-25T19:55:00.011+01:00

La idea d'aquest blog no és un diari o quadern de bitàcola, sinó, com jo li dic, un "caçapapallones" d'allò que et va passant i t'interessa a la vida. De revisió més o menys sistemàtica, perquè puguis anar valorant si continues pensant allò que pensaves feia un temps, si t'interessen les mateixes coses, si estàs aconseguint els objectius que et vas plantejant, si ja t'has llegit aquell llibre que et van recomanar.... Aquesta és la manera, que almenys a mi, em dóna utilitat.

Aquí van les meves categories:

> TÀCIT: El coneixement tàcit és el coneixement que és personal, que és fruit de la teva experiència, i que alhora és difícil de formalitzar. Són reflexions que et fas, emocions que sents, allò que t'intriga, t'obsessiona... un quadern d'observacions de la vida real. Cada vegada que, de passada, sents quelcom que t'atreu, t'interessa, et fa sentir més viu, més ple... si ho apuntes aquí, pot arribar el dia què si no actues d'acord amb el que et digui aquesta llibreta, et sents contrariat i aleshores hauràs de lluitar per fer allò que més t'agrada.

> EXPLÍCIT: El coneixement explícit és el coneixement que s'expressa en paraules i conceptes. D'alguna manera, aquí apunto els conceptes que no vull oblidar.

> CREATIU: El coneixement creatiu són les idees i la inspiració. Compromisos. També és el teu pla d'acció... Són aquelles idees meravelloses i que si poguessis fer les faries.

> PENSAMENTS: Principis i pensaments, frases que et queden d'algú amb quin has anat a sopar, pensaments de gent rellevant....

> REFERÈNCIES i FONTS: Fonts, llibres d'autors que t'ensenyen a pensar, web, com i a on trobar allò què t'interessa...

Plaça de la Llibertat (Gràcia - Barcelona) 25-03-08

"Aquell que no és honest en el seu cada dia no pot canviar el món"
Pere Casaldàliga